divendres, 21 de febrer del 2014

La dona de les tomaqueres




A Maria Rosa Iborra Corominas,

a qui jo coneixia amb el sobrenom de iaia

Vaig arribar a casa seva i de seguida que vaig obrir la porta vaig sentir l’olor de cafè. A dalt sonava la màquina de moldre i, quan vaig pujar a les escales, la vaig trobar asseguda a la taula de la cuina amb un pot de vidre mig ple. A l’altre cantó hi tenia les fotos de tots els néts i en observar-les vaig pensar que era bonic comprovar els fruits que poden arribar a donar dues persones. Es va aixecar de la cadira amb agilitat i va anar al menjador perquè havia buscat l’obra de teatre que el meu avi havia escrit i amb la qual havia rebut un premi molt reconegut.
—Mira el iaio, com en sabia —em va dir.
Jo no vaig poder evitar sentir aquest orgull que et provoca el pensar que alguna cosa en els gens t’empeny a fer el que t’agrada. Després em va demanar que l’acompanyés al terrat i quan vam passar per la saleta dels finestrals em va comentar que allà hi llegia molt de gust —en aquell moment estava entretinguda amb El curiós incident del gos a mitjanit.
Vam arribar al terrat i, mirant les parets, em va dir que s’havien de pintar, que allò no es podia quedar així. Em va demanar consell sobre el color i jo li vaig recordar que era daltonià i que el meu consell de poc servia. Ella va insistir perquè li donés l’opinió i al final vaig accedir i vaig dir-li que m’agradava el cru. Després de pensar-ho em va dir que millor no, que ja estava bé blanc, com sempre.
Va avançar per les escales de ferro que conduïen a l’hort i em va mostrar com havia crescut l’olivera. Era cert; jo l’havia ajudat a plantar aquell arbre quan semblava un arbust i ara ja tenia un tronc que jo no podia abastar amb les dues mans. Vam caminar un tros més i em va ensenyar les tomaqueres.
—Aquest any no em fan tomàquets —em va dir mentre buscava una flor per entre les fulles.
—Doncs les meves de Barcelona ja en fan —vaig contestar.
—Hauré de venir a viure amb vosaltres —va replicar.
—Vivim en un quart sense ascensor —li vaig recordar.
—Et penses que no podria? —em va demanar—. Si m’assegures que hi haurà tomàquets, pujaré on faci falta.
I era veritat; pujava on fes falta.