Mecanoscrit del Primer Impacte: botiga de roba interior

No puc negar que quan la meva novia em demanava que l’acompanyés a comprar calces i sostens a una d’aquelles botigues de llenceria de Passeig de Gràcia a la meva cara es dibuixava un somriure.

De fet no només em passava quan em demanava que l’acompanyés a aquell tipus de botigues, sinó fins i tot quan em demanava que anés amb ella a les que són de roba normal. Hi havia quelcom màgic en aquells establiments immensos, amb aquella il·luminació grotesca i la música a un volum estratosfèric. No puc explicar ben bé què era, però em sentia dins un lloc a on jo no pertanyia ni pertanyeria mai i sentia que ella m’obsequiava amb el privilegi de poder entrar a un espai on jo tenia vetada l’entrada si no tenia una invitació. A vegades li havia expressat la meva gratitud per permetre’m seure a fora els emprovadors rodejat de noies amb tanta èmfasi que ella havia pensat que el que a mi m’agradava era poder mirar altres dones. Però no, jo li havia explicat que el que a mi em motivava era l’accés a una zona restringida a la qual només podia anar a parar si ella m’ho demanava. Que potser em podia plantar tot sol allà al mig? Impossible.

En general intentava integrar-me tant com podia en l’ambient i mirava els models que hi havia, els colors, els patrons, els temes (els temes eren una de les coses que més em motivaven). Ara bé, el que més m’obsessionaven eren els materials: el meu consell era “Agafa sempre fibres naturals, cotó o llana, perquè si hi ha un incendi podràs intentar-te tapar amb la teva roba. Posa’t una brusa de polièster i cremaràs com l’alcohol”. No tothom em feia cas però jo estava tranquil perquè ja havia donat la meva recomanació.

Generalment veia els altres nois com a animals espantats i fora de lloc, com porcs a l’escorxador. Evitaven el contacte visual directe amb altres noies (suposo que perquè les seves xicotes no es pensessin que estaven mirant altres dones) i no participaven de la màgia de tot plegat. Però, en quina altra ocasió podies parar-te a mirar les faldilles que estaven de moda o els estampats de les bruses o el tall dels pantalons?

Tots aquests sentiments es potenciaven dins les botigues de roba interior: si no era normal poder mirar uns pantalons per a noia encara ho era menys estar mirant calces. Allò sí que era una realitat apart de tot el que jo podia arribar a viure, podia anar-me’n a l’altra punta del món, que aquells continuaven sent els espais on em sentiria menys arrelat de tot l’univers.

Era el dia tretze de març de 2012, una tarda esplèndida amb el sol alçat fins al capdamunt del cel procurant-nos una agradable escalfor després de tres dies de pluja i la meva xicota em va demanar que l’acompanyés a comprar unes calces. Jo, sabent el que em trobaria si hi anava, vaig decidir seguir-la amb un gran somriure.

Quan vam entrar a l’establiment l’ambient era com sempre: botigueres vestides de negre, calces i sostens penjats per tot arreu, silenci i calidesa. Vaig pensar que si hagués nascut femella hagués intentat treballar en una botiga d’aquestes. La meva acompanyant va començar a mirar-s’ho tot alt per alt per anar seleccionant.

La botiga estava distribuïda per zones, classificades per colors o temes. Cada ix temps la botiga canviava de tema. Ara era el torn de la Mafalda i estava tot ple de calces, sostens, samarretes de dormir, pijames, espardenyes i tot el que et puguis arribar a imaginar de la Mafalda. Mentre em fixava en tot això vaig perdre a la meva acompanyant i vaig suposar que havia anat als emprovadors, però quan em vaig girar la vaig veure parada a darrere meu amb els braços creuats, picant amb un peu a terra i amb les celles arrufades.

Em va estirar pel braç per apartar-me d’allà on era quan de sobte tot va començar a tremolar. Era estrany perquè Barcelona no havia set mai una zona de terratrèmols. Vaig intentar pensar si era millor quedar-se dins la botiga o sortir a fora. La tremolor cada vegada era més forta i van començar a caure coses dels prestatges. Un soroll molt intens i agut va començar a sonar fins que em va penetrar al cervell sense arribar-me a fer mal. Els llums es van apagar i algunes persones van començar a xisclar. Jo estava estranyament tranquil, dret, intentant comprendre què passava. Potser vaig estar un minut així, fins que la Hannah em va estibar el baix dels pantalons. Llavors vaig abaixar la vista i la vaig veure allà ajupida, així que jo també em vaig ajupir. Em va abraçar i vaig notar que tremolava. tremolor

Quan la vibració del terra va cessar hi va haver un silenci sepulcral, ningú no deia res i tothom mirava al seu voltant amb els ulls fora de les seves òrbites. Jo continuava estant molt tranquil. Em vaig voler aixecar però la Hannah em tenia agafat tan fort que no m’ho permetia, així que a poc a poc vaig agafar-li les mans i les vaig apartar de mi de la manera més suau possible. Gairebé ni se’n va adonar i es va quedar col·locada exactament en la mateixa posició, abraçant l’aire, com si jo encara fos al seu costat. Quan em vaig posar dret vaig comprovar que tothom seguia a terra. Llavors vaig començar a caminar cap a la porta de sortida. Des de l’interior només es veia una polseguera que no deixava veure res del carrer. Vaig continuar avançant cap a la porta, a poc a poc, com si esperés que en qualsevol moment entrés algú a dir-nos que tot havia estat causat per un accident d’un camió que transportava terra o alguna cosa així.

Quan vaig ser a fora continuava sense veure res perquè la pols no havia marxat i tenia una densitat que no em permetia veure més enllà d’un metre. Vaig pensar que era millor que no sortís de la vorera per si passava algun cotxe. Vaig continuar caminant uns metres i em va estranyar molt no veure a ningú perquè estàvem en un dels carrers més cèntrics de Barcelona. No hi havia ni soroll. De sobte vaig pensar que m’havia allunyat una mica massa i havia deixat la Hannah sola dins la botiga. Vaig tornar enrere.

Un cop vaig ser a dins de nou la gent s’havia anat aixecant, però no s’havien atrevit a sortir. Suposo que esperaven que jo tornés, i en el cas que no ho fes, esperarien que tota aquella boira de color marró marxés. Vaig anar a buscar la Hannah, que encara seguia ajupida a sota la secció de calces i sostens negres. La vaig agafar i la vaig ajudar a posar-se dreta.

- No passa res. Tot està bé. - sabia que era mentida, però d’alguna manera l’havia d’animar.

- Què hi ha a fora? – va dir una veu de noia provenia d’un extrem de la botiga.

- Res. –

- Què vols dir amb això? – ara era un noi que estava a uns dos metres de mi. La veritat és que no m’interessava tenir al costat a un munt de persones histèriques.

- Vull dir que no es veu res. Deu haver-hi hagut un accident d’un camió que transportava sorra o alguna cosa així. – era una excusa dolentíssima però necessitava quelcom per sortir del pas.

En aquell moment per la meva imaginació ja havien passat mil teories diferents sobre el que podia haver passat: tota una vida de pel·lícules i llibres de ciència ficció no havien set només un entreteniment. La conclusió que n’havia tret era “Prepara’t pel pitjor, i si en realitat no és tan greu, ja és un èxit”.

Després d’haver contemplat les possibilitats vaig treure la conclusió que el millor era que tinguéssim una manera de defensar-nos en cas de ser atacats. En aquell moment era una mica precipitat, no ho puc negar, però sabia que una cosa estranya havia passat, una cosa que no havia passat mai abans, no es podia descartar cap possibilitat i a mi no m’agafarien desprevingut.

- Agafeu pals, amb punxa si pot ser. Desmunteu els estants, agafeu escombres, tant és, però tingueu una cosa a mà. –

- Què vols dir?! Per què hem de fer això?! – va xisclar una noia que no parava de moure el cap en totes direccions.

“Inútil”, vaig pensar. Per sort hi va haver persones que van començar a fer el que els vaig dir.

- Mireu, ja us he dit que no he vist res, però no vull que ens quedem aquí sense fer res i que en qualsevol moment entrin una colla de qui sap què i se’ns mengin el cervell perquè no estàvem preparats, entesos? –

La Hannah va venir corrent cap a mi.

- Què collons estàs fent? M’estàs posant nerviosa a mi i tot. – va xiuxiuejar.

- No pateixis, sé el que em faig. Aquest gent està molt perduda i vull estar previngut. –

- Però què ets ara? Una espècie de capità militar o què? –

- Mira, et puc assegurar que segurament tinc molta més habilitat de combat i estratègia que la majoria de persones que hi ha aquí. –

- Però què estàs dient? Si ets un tros de pal, no saps ni ballar, com vols defensar-nos? –

- Ja ho sé, ja ho sé. Només és per si de cas. –

- Per si de cas què? –

- No ho sé, per si de cas. Només vull estar preparat per si ho necessitem, d’acord? –

- D’acord, d’acord. Però què ha passat? Per què no ha entrat ningú encara a dir res? –

- I si ha estat un atac terrorista? Com el de l’11 S. – va exclamar una noia en qui no m’havia fixat que era just al nostre costat i que havia estat escoltant tota la conversa.

No se m’havia acudit en cap moment la possibilitat d’un atac terrorista. Però no tenia lògica, no era el seu estil. Per què voldrien atacar Barcelona uns terroristes? Segur que no era res d’això. I el soroll que havíem sentit no era el d’una explosió. Era diferent. La meva ment no parava de donar voltes a totes les teories que havia anat pensant i vaig ordenar els pensaments.

- El primer que hem de fer és posar-nos draps a les boques i tancar les portes per no ofegar-nos amb la pols o la cendra o la merda que està flotant per aquí fora, ens prepararem una defensa per si entren uns indesitjables i després ja parlarem. –

- I qui t’ha fet el cap de l’expedició? –

M’ho temia. Un noi musculat i ben pentinat que agafava a la seva xicota per la cintura se m’havia plantat al davant.

- Mira Sawyer, ara no és el millor moment per demostrar-li a la teva estimada que pots ser un líder. He estat jugant a jocs d’estratègia militar des que tinc ús de raó i, a no ser que tu hagis fet un curset avançat del Pentàgon, ara mateix no serveixes per res més que per seguir les meves ordres. –

- Però jo vaig al gimnàs. –

- Doncs ja sé qui serà el primer a qui cridaré quan per allà entri un monstre de dos metres escopint foc per la boca! –

- Has vist un monstre de dos metres? – una de les dependentes que s’havia animat a anar a tancar la porta estava retrocedint un altre cop cap a dins mentre feia aquesta estúpida pregunta.

- No, no he vist cap monstre de dos metres! –

He de reconèixer que m’havia imaginat centenars de vegades en una situació similar. La fi del món. El renaixement de l’espècie humana. Una oportunitat per arreglar tots els errors i aconseguir una humanitat perfecte. No puc negar que fins i tot em motivava la idea de l’extinció. Assistir al fi absolut és el major privilegi que un humà pot arribar a tenir. Ningú no va ser conscient de l’inici de la humanitat com a tal. En canvi, en aquell moment, que tot s’acabava, en un dia, en unes setmanes, es podia respondre a una de les preguntes més importants de la humanitat: a on anem? A l’extinció, i jo l’hauria vist. Simplement fascinant. Ja sabria com acaba tot. I fins i tot sabent que havien mort els meus amics i la meva família no podia evitar sentir-me afortunat. Si sobrevivíem hauríem assistit al nou naixement; si moríem, al final de tot. Era un privilegiat.

Només era qüestió d’ordenar les idees i veure per on començàvem. Què ensenyaríem? Què conservaríem de la moral del passat? Com educaríem a les futures generacions? Quin sistema econòmic implantaríem? Em sentia més estimulat que mai.

Fins que vaig mirar al meu voltant. Aquella gent no sabia res i el pitjor de tot és que no se sotmetrien mai a les meves idees. Eren més, i molt estúpids, si començava a plantejar aquell tipus de qüestions m’acabarien matant o expulsant del grup i acabaria morint. Allò no ho podia fer sol però tampoc amb aquelles persones. Sempre m’ho havia imaginat envoltat de persones preparades, pels meus companys de partides on-line, gent amb capacitat, gent disposada a enfrontar-se amb el perill, gent que fins i tot gaudiria de la situació, que voldria fer les coses diferents, com jo. Però si havia mort tothom, si no quedava ningú més en tot el món, si només ens havíem salvat la vintena de persones que hi havia en aquella botiga, si teníem en compte que de vint persones, catorze eren femelles i un dels nois era gai, quin altre remei quedava?

- Què farem ara? – va demanar la Hannah.

- Nena, em sembla que a la cantonada del carrer hi havia un celler. –

- I per què vols un celler ara? –

- Espero que no siguis gelosa. –

- Però de què estàs parlant? –

- Que tothom em digui quina és la beguda alcohòlica que li agrada més. Avui farem una festa. Nosaltres repoblarem el planeta. –

Aules creuades

Una curiositat sobre la meva classe és que al ser de torn de tarda i d’una carrera d’humanitats més de la meitat de persones superen els quaranta anys. De fet estem a segon i encara no he tingut l’oportunitat de conèixer a cap noia de la meva edat a qui tirar-li degudament els trastos, per això suposo que m’he dedicat a observar els meus companys amb una xafarderia poc pròpia de mi. D’entre tots ells, l’home que ara entra per la porta, un home alt i prim, amb el cabell ben blanc i espès, ha captat especialment la meva atenció.

Quan entro per la porta i observo aquestes aules grosses i fredes no puc evitar esbossar un somriure. Els meus passos ressonen mentre busco un bon lloc per seure i aspiro profundament per captar l’olor de fusta vella, una olor que em recorda l’època en què jo vaig entrar a la universitat per primera vegada fa vint anys i que em fa sentir viu al pensar que encara em queden coses per aprendre.


Ja torna a fer el típic escrutini de cada setmana per buscar un parell de llocs mentre camina a través de la classe amb les espatlles tirades avall, evitant qualsevol contacte directe amb els ulls d’una altra persona i intentant no fer cap soroll. S’asseu i deixa la maleta a la cadira del costat.


Just quan deixo la maleta a la cadira del costat veig de reüll que ella travessa la porta i jo em giro cap a l’altre cantó per mirar l’exterior a través de la finestra. És fosc i no es veu absolutament res però necessito un punt en què concentrar-me per vèncer la temptació de quedar-me-la mirant com si l’hagués estat esperant durant dies.


Veig que ella entra per la porta, rossa, baixeta, una dona guapa, una dona amb qui no em faria res ficar-m’hi al llit si no fos per aquesta dolçor de mare que desprèn a tort i a dret. Fa un repàs de l’aula per buscar-lo, però un cop l’ha localitzat fa veure que no l’ha vist, tot i que es dirigeix directament cap a on és ell. Ell, en canvi, s’ha girat cap a una altra banda just quan l’ha vist entrar. Quan ella arriba ell sempre agafa la mateixa posició a la cadira, amb el braç esquerre posat per darrera el respatller i el cos sencer inclinat lleugerament cap a la seva esquerra, just al contrari d’on és la porta.


Ara és el moment d’incorporar-me. Se’m regira l’estómac, Déu meu, que a aquestes alçades em torni a sentir com si trobés el primer amor no m’ho crec ni jo, pensava que ja havia perdut per complet la capacitat d’estimar a algú de nou. A poc a poc em giro fins que les nostres mirades es troben, somric i, mentre aparto la maleta, li faig un gest perquè segui al meu costat.


Ja està, aquesta setmana ha tornat a triomfar i ha aconseguit que torni a seure al seu costat. No sabria explicar el per què de tota aquesta parafernàlia però el que està clar és que ella també el busca i que ell això no ho sabrà mai si sempre mira en una altra direcció.

Dos dies sense cafè

En Z. s’aixeca a poc a poc del llit i es dirigeix a la cuina per fer-se un cafè mentre va encenent tots els llums de la casa. Agafa, un per un, els productes que hi ha, llegeix les seves etiquetes i els llença a terra. Quan tots els prestatges són buits s’adona que s’ha quedat sense cafè.

Es planta davant la televisió i la contempla: 38:32:19. Els segons no paren de tirar enrere. Posa el dit índex a l’extrem superior de la pantalla i fa força per inclinar-la endavant fins que li fa perdre l’equilibri i cau a terra fent un estrèpit que ressona per tota la casa. Decideix anar al supermercat.


Just quan surt al carrer contempla els llums oberts de la casa i pensa que no val la pena tancar la porta. Camina pel mig de la carretera fins que des d’uns quaranta metres pot veure les persianes del supermercat tirades avall. S’atura per mirar-s’ho dos cops perquè no es pot creure que fins i tot ara s’hagin preocupat de tancar. Pensa en la inutilitat d’acostar-s’hi més i decideix anar a l’oficina perquè no és lluny i perquè allà sempre hi ha cafè. Quan hi arriba la porta també és tancada i recorda que no ha agafat les claus. Amb les dues mans agafa el pany de la porta i comença a estirar amb força repetides vegades per veure si s’obre. Repenja el front a sobre el vidre i sospira. De sobte fixa la mirada en un punt on es veu el reflex del bar del davant: té la porta oberta.


No somriu fins que no és darrere la barra amb el pot de cafè mòlt a mà. Prepara la cafetera. S’asseu en un tamboret a esperar i contempla el compte enrere de la televisió: 38:09:32. De sobte sent un terrabastall i es gira per mirar què ha passat. La pressió ha fet sortir disparada la caldera i ha rebentat el dipòsit de l’aigua. En Z. es queda mirant com l’aigua va caient a terra i pensa que podria provar de posar-hi la mà per veure si amb una mica de sort s’electrocuta i ha de deixar de prendre decisions aquests últims dos dies d’existència humana. Agafa una ampolla de tequila i omple una tassa.

Videoclip de "Born from the earth"

Aquest és el nou videoclip del grup i a diferència dels altres vídeos que he penjat fins ara està fet seriosament i amb certa voluntat artística. El director (i càmera, i muntador, i editor) és en Josep Surinyach. L'apartat artístic (roba i maquillatge) va anar a càrrec d'en Jordi Surinyach. Espero que el gaudiu.

Apolo2?

Aquest post va dedicat al senyor Marketwatch perquè suposo que no haurà vist el vídeo i m'atreviria dir que li farà certa gràcia. És una escena copiada d'Snatch, cerdos i diamantes, minut 2:24. També he canviat el tema dels comentaris. A gaudir!

 

Imitar en Henry Miller és un fàstic

Resulta que és la segona vegada que començo Tròpic de Càncer perquè es veu que quan vaig provar-ho per primer cop passava per una època en què el que necessitava no era Henry Miller i el vaig deixar quan portava una vintena de pàgines. Ara ja l’estic a punt d’acabar. I m’està agradant molt, per cert.

Paral•lelament a la lectura del llibre tinc una espècie de vida, encara que depèn des de quin punt de vista es miri estic lluny de ser un ésser viu, més que res per la part d’”ésser”. Però jo estic prou bé en aquesta rutina alienadora, i més quan no sóc conscient del pas del temps, que no és el cas d’aquests últims dies malauradament. Ara deu fer una setmana que em vaig quedar sense diners. Em fa gràcia quan hi penso, però és tan cert com fotut. En el fons vaig pensar “Que bé, com en Henry Miller al seu llibre.” Merda. Utilitzo l’excusa per simular que d’aquesta manera el seu llibre m’està arribant fins al fons, com aquelles persones que s’estripen la roba per fer veure que són anti-capitalistes o anti-qualsevol-merda, però si algú em convidés a sopar a un restaurant a canvi de cremar tots els seus llibres (i fins i tot els de Goethe) no dubtaria ni un segon a encetar la foguera. I de fet no he set del tot sincer perquè sí que em queden diners, concretament quaranta-set cèntims. Els he trobat a la cartera i he pensat que és una xifra summament estúpida i malparida: em falten tres cèntims pel mig euro. He decidit que esperaré a l’últim dia de mes (el dia 1 espero cobrar) i em compraré una baguet.

Miller és (el tracto en present tenint en compte que els seus llibres encara es poden llegir avui en dia) un cabró amb molt de talent que tant pot estar fent un soliloqui sobre la visió que té d’ell mateix en relació amb el món, com descriure poèticament un paisatge parisenc podrit, com fer pixar de riure amb una conversa amb un dels seus coneguts. Va viure a París a la dècada dels anys ’30 i és en aquesta ciutat on succeeix l’acció aquest Tròpic de Càncer. Però ara que hi penso el què és acció, acció de què passen coses, pràcticament no n’hi ha, o sigui que no val la pena esperar una història d’aquestes amb mil trames argumentals i coses d’aquestes perquè el màxim moviment que hi ha és el del protagonista caminant sense rumb pels carrers de París. Ara bé, gràcies als seus pensaments, a les metàfores que crea i els diàlegs que manté aconsegueix dibuixar una història extremadament profunda. I això no vol dir que no se’n vagi per les branques, però la manera que té d’enllaçar pensaments és digne d’admirar.

“He fet un pacte íntim amb mi mateix: no canviar ni una sola línia del què escric. No tinc cap interès de perfeccionar els meus pensaments ni les meves accions. Al costat de la perfecció de Turguénev, poso la perfecció de Dostoievski. (¿Hi ha res més perfecte que l’Etern marit?) Aquí, doncs, en un mateix medi tenim dues menes de perfecció. Però a les cartes de Van Gogh hi ha una perfecció que va més enllà que aquestes dues. És el triomf de l’individu sobre l’art.”

Avui he posat aigua de l’aixeta en una gerra, l’he barrejat amb te, per no notar el gust de clor, i hi he afegit un munt de sucre per convertir la mescla en una espècie de refresc. És fastigós i ara valoro enormement l’esforç de marques com coca-cola per fer begudes tan i tan bones. De fet les temporades de crisi ja tracten d’això: aprendre a valorar les petites coses. I tot i presumir d’aquest aprenentatge faig coses que no havia fet mai abans, com per exemple cremar menjar. I això sí que em toca els pebrots. Les últimes patates que tenia han acabat negres i me les he menjat conscient que seran les darreres en varis dies. Encara sort que els meus amics deixen que rapinyi d’ells. Deixant apart tot el tema del menjar, si hi ha una cosa que em sembla fascinant és que a la seva època, Miller, podia aconseguir una meuca per dues persones pagant quinze francs, unes tres-centes setanta-cinc pessetes o, com ara es diu, dos euros, i una bona cardada, tal i com hagués dit ell si hagués parlat català, deu posar-se bastant bé en temps difícils. Jo no hi he anat aquest mes de putes.

El què sí he fet ha set voltar pels carrers i precisament ahir caminava sense rumb i em vaig trobar, al replà d’una finestra, una llauna de coca-cola a mitges. Vaig intentar recordar el gust de la coca-cola i no em va venir al cap, només sentia aquest maleït te amarg que m’ha sortit amb l’aigua de l’aixeta i que em durarà un any. Vaig pensar en com podia estar-me plantejant fer un glop d’aquella llauna i alhora estar escoltant música amb un Ipod que més tard carregaria amb el PC portàtil de casa. Però collons, he menjat arròs amb tonyina durant sis àpats seguits. I això me mare no ho pot saber perquè no ho permetria mai que jo passés gana. Tot i això no puc fer llàstima a ningú perquè la primera meitat de mes me la vaig passar malgastant com un desgraciat: cubates de bona ginebra, sopars amb noies, sortides nocturnes i el sadollament absolut de qualsevol ànsia capriciosa que comportés un mínim de vici.

El què em sorprèn més de Miller és com aconsegueix explicar les seves misèries amb gràcia. Vull dir, et pot estar dient que el menjador fa pudor de lavabo, que mentre es pren una sopa apareix una dona amb una galleda per buidar-la a la comuna, o que les paneroles no paren de córrer-li per sota les cames, i rius. Té prou collons. Però també s’ha de tenir en compte que va viure fa gairebé cent anys. Suposo que d’aquí a un segle les persones també s’escandalitzaran quan pensin que ara no tothom té aire condicionat, ni calefacció, ni un lavabo que es netegi sol.

Apart de parlar de la seva vida també va presentant a la gent que coneix, i ja no poso amics expressament perquè més aviat són persones a qui aguanta perquè el conviden a menjar: “I per bé que mai no he estat massa simpàtic, sempre he sabut romandre callat quan això comportava una menjada o uns quants calés”.

Entre dones de carrer i amors fugaços explica unes històries sexuals, seves i dels seus coneguts, molt entretingudes. El seu col•lega Carl li comenta que “A una mansa jove li ho pots perdonar tot. Una mansa jove no cal que tingui seny. Són millors si no tenen pesquis. Però una mansa vella, ni que sigui intel•ligent, ni que sigui la dona més encantadora del món, no hi ha res que la faci millorar. Una paia jove és una inversió; una mansa vella és una pèrdua total. Tot el que poden fer per a tu és comprar-te coses. Però això no els engreixa els braços ni els posa suc a l’entrecuix.”

I ell, quan és posseït per l’amor, es converteix en un amant implacable.

“Disparo dards ardents dins les teves entranyes, Tania, et poso els ovaris incandescents. ¿S’ha posat una mica gelós, el teu Sylvester? Ara nota alguna cosa, ¿oi? Sent els rastres de la meva enorme cigala. He eixamplat una mica més les vores, he allisat els replecs. Després de mi podràs tirar-te un eguasser, un bou, un cabrit, un cigne, un sant-bernat. Podràs farcir-te el recte de gripaus, de rat-penats, de llangardaixos. Podràs cagar arpegis, si et ve de gust, o cordar una cítara a través del teu melic. T’estic cardant, Tania, per tal que quedis ben cardada. I si tens por de ser cardada públicament, et cardaré en privat. T’arrencaré uns quants pelets de la xona i els enganxaré a la barba d’en Boris. Et mossegaré el clítoris i escopiré un parell de monedes d’un franc.”

Preciós.

Avui, al mig del carrer, m’he trobat una ampolla d’Aquarius de taronja a mitges i no he pogut evitar la temptació d’acabar-me-la. No estava ni calenta del tot i encara tenia el tap. Em justifico pensant que l’Aquarius no té gas i és difícil que perdi el gust, no com el cony de coca-cola. No vull ni pensar el què arribaria a fer si em trobés un anys sense ni cinc. Mira, aquí hi ha un fragment d’aquests que m’agraden a mi “Si érem amics d’en Collins volia dir que érem rics. No hi feia res que ens haguéssim presentat vestits amb la roba vella; tots els anglais es vestien així. Jo no tenia ni un sou a la butxaca, la qual cosa no tenia cap importància, és clar, per tal com era l’invitat d’honor. Això no obstant, em sentia una mica cohibit amb aquelles dues meuques fantàstiques, penjades dels braços, esperant que demanés alguna cosa. Vaig decidir agafar el bou per les banyes. Ningú ja no sabia quines eren les consumicions que anaven a càrrec de la casa i quines eren les que calia pagar. M’havia de captenir com un gentleman, encara que no tingués ni un sou a la butxaca.”

En vàries ocasions algunes noies, després d’haver estat parlant amb mi sobre Kerouac, Bukowski i altres temes pretensiosos de la modernitat, han accedit a acompanyar-me a la meva llar pensant que era un autèntic assabentat de la vida moderna barcelonina, i just quan he obert la porta, parades just a sota el marc de la porta, han fet aquella pausa que dura una mil•lèsima de segon i que serveix per mirar a l’interior i s’han adonat, el seu instint de supervivència les ha advertit, que no era això el què esperaven i la possibilitat de trobar Macs editant vídeos amb HD queda substituïda per l’esperança de no trobar el lloc on amaguem la pipa de fumar crack. I tenir xeringues a sobre la taula del menjador per fer bromes no hi ajuda gens ni mica. Recordo un capítol dels Simpson en què en Mou posa una entrada al seu bar des de una zona comercial pija i entra un pavo i diu alguna cosa com “O sea, esto no es un falso antro, es un antro”. Sí, és un puto antro.

D’entre la porqueria física amb la qual convivia també en sortien paraules precioses per a la seva estimada i per a la seva decadència. Això JO també ho considero el triomf de l’individu sobre l’art.

“Puc romandre aquí somrient vàcuament i, per molt fervents que siguin les meves pregàries, per desesperada que sigui la meva nostàlgia, ens separa un oceà; ella romandrà allí i es morirà de gana i jo restaré aquí caminant d’un carrer a l’altre, les llàgrimes ardents escaldant-me el rostre.

És aquesta mena de crueltat incrustada als carrers; és això que ens fita des de les parets i ens aterreix quan de sobte sentim una por indescriptible, quan tot d’una un pànic torturador ens envaeix l’ànima. És això que dóna als fanals llurs horribles formes recargolades, que els impulsa a fer-nos senyals i a atreure’ns cap a llurs abraçades sufocants; és això que dóna a certes cases l’aspecte de guardians de crims secrets i a llurs orbes finestres l’aparença d’òrbites buides d’uns ulls que han vist massa coses. És aquesta mena de cosa escrita a la fesomia humana dels carrers, el que m’indueix a fugir quan tot d’una descobreixo sobre el cap la inscripció que fa «Impasse Satan». Això que em fa estremir quan a l’entrada mateix de la mesquita observo que algú ha escrit: «Dilluns i dijous tuberculosi; dimecres i divendres, sífilis». A cada estació de metro hi ha cranis sarcàstics que us saluden amb un «Défendez-vous contre la syphilis!». Onsevulla que hi hagi un mur, hi ha cartells amb crancs brillants i tuixegosos que pregonen l’arribada del càncer. Vagis on vagis, toquis el que toquis, allà hi ha càncer i sífilis. És escrit al firmament; flameja i dansa, talment com un mal averany. Ens ha devorat l’ànima i no som sinó una cosa morta com la lluna.”

M’he trobat un amic que m’ha demanat “I el llibre, què tal?” i jo, sorprès, li he contestat “Quin llibre?” “Collons, Tròpic de Càncer”, he fet una pausa, he mirat al cel com si un núvol em pogués donar una resposta i he continuat dubitatiu “Ah... de puta mare... te l’has de llegir perquè no te’l sabré explicar”.