divendres, 30 de desembre de 2011

Mecanoscrit del Primer Impacte: botiga de roba interior


No puc negar que quan la meva novia em demanava que l’acompanyés a comprar calces i sostens a una d’aquelles botigues de llenceria de Passeig de Gràcia a la meva cara es dibuixava un somriure.

De fet no només em passava quan em demanava que l’acompanyés a aquell tipus de botigues, sinó fins i tot quan em demanava que anés amb ella a les que són de roba normal. Hi havia quelcom màgic en aquells establiments immensos, amb aquella il·luminació grotesca i la música a un volum estratosfèric. No puc explicar ben bé què era, però em sentia dins un lloc a on jo no pertanyia ni pertanyeria mai i sentia que ella m’obsequiava amb el privilegi de poder entrar a un espai on jo tenia vetada l’entrada si no tenia una invitació. A vegades li havia expressat la meva gratitud per permetre’m seure a fora els emprovadors rodejat de noies amb tanta èmfasi que ella havia pensat que el que a mi m’agradava era poder mirar altres dones. Però no, jo li havia explicat que el que a mi em motivava era l’accés a una zona restringida a la qual només podia anar a parar si ella m’ho demanava. Que potser em podia plantar tot sol allà al mig? Impossible.

En general intentava integrar-me tant com podia en l’ambient i mirava els models que hi havia, els colors, els patrons, els temes (els temes eren una de les coses que més em motivaven). Ara bé, el que més m’obsessionaven eren els materials: el meu consell era “Agafa sempre fibres naturals, cotó o llana, perquè si hi ha un incendi podràs intentar-te tapar amb la teva roba. Posa’t una brusa de polièster i cremaràs com l’alcohol”. No tothom em feia cas però jo estava tranquil perquè ja havia donat la meva recomanació.

Generalment veia els altres nois com a animals espantats i fora de lloc, com porcs a l’escorxador. Evitaven el contacte visual directe amb altres noies (suposo que perquè les seves xicotes no es pensessin que estaven mirant altres dones) i no participaven de la màgia de tot plegat. Però, en quina altra ocasió podies parar-te a mirar les faldilles que estaven de moda o els estampats de les bruses o el tall dels pantalons?

Tots aquests sentiments es potenciaven dins les botigues de roba interior: si no era normal poder mirar uns pantalons per a noia encara ho era menys estar mirant calces. Allò sí que era una realitat apart de tot el que jo podia arribar a viure, podia anar-me’n a l’altra punta del món, que aquells continuaven sent els espais on em sentiria menys arrelat de tot l’univers.

Era el dia tretze de març de 2012, una tarda esplèndida amb el sol alçat fins al capdamunt del cel procurant-nos una agradable escalfor després de tres dies de pluja i la meva xicota em va demanar que l’acompanyés a comprar unes calces. Jo, sabent el que em trobaria si hi anava, vaig decidir seguir-la amb un gran somriure.

Quan vam entrar a l’establiment l’ambient era com sempre: botigueres vestides de negre, calces i sostens penjats per tot arreu, silenci i calidesa. Vaig pensar que si hagués nascut femella hagués intentat treballar en una botiga d’aquestes. La meva acompanyant va començar a mirar-s’ho tot alt per alt per anar seleccionant.

La botiga estava distribuïda per zones, classificades per colors o temes. Cada ix temps la botiga canviava de tema. Ara era el torn de la Mafalda i estava tot ple de calces, sostens, samarretes de dormir, pijames, espardenyes i tot el que et puguis arribar a imaginar de la Mafalda. Mentre em fixava en tot això vaig perdre a la meva acompanyant i vaig suposar que havia anat als emprovadors, però quan em vaig girar la vaig veure parada a darrere meu amb els braços creuats, picant amb un peu a terra i amb les celles arrufades.

Em va estirar pel braç per apartar-me d’allà on era quan de sobte tot va començar a tremolar. Era estrany perquè Barcelona no havia set mai una zona de terratrèmols. Vaig intentar pensar si era millor quedar-se dins la botiga o sortir a fora. La tremolor cada vegada era més forta i van començar a caure coses dels prestatges. Un soroll molt intens i agut va començar a sonar fins que em va penetrar al cervell sense arribar-me a fer mal. Els llums es van apagar i algunes persones van començar a xisclar. Jo estava estranyament tranquil, dret, intentant comprendre què passava. Potser vaig estar un minut així, fins que la Hannah em va estibar el baix dels pantalons. Llavors vaig abaixar la vista i la vaig veure allà ajupida, així que jo també em vaig ajupir. Em va abraçar i vaig notar que tremolava. tremolor

Quan la vibració del terra va cessar hi va haver un silenci sepulcral, ningú no deia res i tothom mirava al seu voltant amb els ulls fora de les seves òrbites. Jo continuava estant molt tranquil. Em vaig voler aixecar però la Hannah em tenia agafat tan fort que no m’ho permetia, així que a poc a poc vaig agafar-li les mans i les vaig apartar de mi de la manera més suau possible. Gairebé ni se’n va adonar i es va quedar col·locada exactament en la mateixa posició, abraçant l’aire, com si jo encara fos al seu costat. Quan em vaig posar dret vaig comprovar que tothom seguia a terra. Llavors vaig començar a caminar cap a la porta de sortida. Des de l’interior només es veia una polseguera que no deixava veure res del carrer. Vaig continuar avançant cap a la porta, a poc a poc, com si esperés que en qualsevol moment entrés algú a dir-nos que tot havia estat causat per un accident d’un camió que transportava terra o alguna cosa així.

Quan vaig ser a fora continuava sense veure res perquè la pols no havia marxat i tenia una densitat que no em permetia veure més enllà d’un metre. Vaig pensar que era millor que no sortís de la vorera per si passava algun cotxe. Vaig continuar caminant uns metres i em va estranyar molt no veure a ningú perquè estàvem en un dels carrers més cèntrics de Barcelona. No hi havia ni soroll. De sobte vaig pensar que m’havia allunyat una mica massa i havia deixat la Hannah sola dins la botiga. Vaig tornar enrere.

Un cop vaig ser a dins de nou la gent s’havia anat aixecant, però no s’havien atrevit a sortir. Suposo que esperaven que jo tornés, i en el cas que no ho fes, esperarien que tota aquella boira de color marró marxés. Vaig anar a buscar la Hannah, que encara seguia ajupida a sota la secció de calces i sostens negres. La vaig agafar i la vaig ajudar a posar-se dreta.

- No passa res. Tot està bé. - sabia que era mentida, però d’alguna manera l’havia d’animar.

- Què hi ha a fora? – va dir una veu de noia provenia d’un extrem de la botiga.

- Res. –

- Què vols dir amb això? – ara era un noi que estava a uns dos metres de mi. La veritat és que no m’interessava tenir al costat a un munt de persones histèriques.

- Vull dir que no es veu res. Deu haver-hi hagut un accident d’un camió que transportava sorra o alguna cosa així. – era una excusa dolentíssima però necessitava quelcom per sortir del pas.

En aquell moment per la meva imaginació ja havien passat mil teories diferents sobre el que podia haver passat: tota una vida de pel·lícules i llibres de ciència ficció no havien set només un entreteniment. La conclusió que n’havia tret era “Prepara’t pel pitjor, i si en realitat no és tan greu, ja és un èxit”.

Després d’haver contemplat les possibilitats vaig treure la conclusió que el millor era que tinguéssim una manera de defensar-nos en cas de ser atacats. En aquell moment era una mica precipitat, no ho puc negar, però sabia que una cosa estranya havia passat, una cosa que no havia passat mai abans, no es podia descartar cap possibilitat i a mi no m’agafarien desprevingut.

- Agafeu pals, amb punxa si pot ser. Desmunteu els estants, agafeu escombres, tant és, però tingueu una cosa a mà. –

- Què vols dir?! Per què hem de fer això?! – va xisclar una noia que no parava de moure el cap en totes direccions.

“Inútil”, vaig pensar. Per sort hi va haver persones que van començar a fer el que els vaig dir.

- Mireu, ja us he dit que no he vist res, però no vull que ens quedem aquí sense fer res i que en qualsevol moment entrin una colla de qui sap què i se’ns mengin el cervell perquè no estàvem preparats, entesos? –

La Hannah va venir corrent cap a mi.

- Què collons estàs fent? M’estàs posant nerviosa a mi i tot. – va xiuxiuejar.

- No pateixis, sé el que em faig. Aquest gent està molt perduda i vull estar previngut. –

- Però què ets ara? Una espècie de capità militar o què? –

- Mira, et puc assegurar que segurament tinc molta més habilitat de combat i estratègia que la majoria de persones que hi ha aquí. –

- Però què estàs dient? Si ets un tros de pal, no saps ni ballar, com vols defensar-nos? –

- Ja ho sé, ja ho sé. Només és per si de cas. –

- Per si de cas què? –

- No ho sé, per si de cas. Només vull estar preparat per si ho necessitem, d’acord? –

- D’acord, d’acord. Però què ha passat? Per què no ha entrat ningú encara a dir res? –

- I si ha estat un atac terrorista? Com el de l’11 S. – va exclamar una noia en qui no m’havia fixat que era just al nostre costat i que havia estat escoltant tota la conversa.

No se m’havia acudit en cap moment la possibilitat d’un atac terrorista. Però no tenia lògica, no era el seu estil. Per què voldrien atacar Barcelona uns terroristes? Segur que no era res d’això. I el soroll que havíem sentit no era el d’una explosió. Era diferent. La meva ment no parava de donar voltes a totes les teories que havia anat pensant i vaig ordenar els pensaments.

- El primer que hem de fer és posar-nos draps a les boques i tancar les portes per no ofegar-nos amb la pols o la cendra o la merda que està flotant per aquí fora, ens prepararem una defensa per si entren uns indesitjables i després ja parlarem. –

- I qui t’ha fet el cap de l’expedició? –

M’ho temia. Un noi musculat i ben pentinat que agafava a la seva xicota per la cintura se m’havia plantat al davant.

- Mira Sawyer, ara no és el millor moment per demostrar-li a la teva estimada que pots ser un líder. He estat jugant a jocs d’estratègia militar des que tinc ús de raó i, a no ser que tu hagis fet un curset avançat del Pentàgon, ara mateix no serveixes per res més que per seguir les meves ordres. –

- Però jo vaig al gimnàs. –

- Doncs ja sé qui serà el primer a qui cridaré quan per allà entri un monstre de dos metres escopint foc per la boca! –

- Has vist un monstre de dos metres? – una de les dependentes que s’havia animat a anar a tancar la porta estava retrocedint un altre cop cap a dins mentre feia aquesta estúpida pregunta.

- No, no he vist cap monstre de dos metres! –

He de reconèixer que m’havia imaginat centenars de vegades en una situació similar. La fi del món. El renaixement de l’espècie humana. Una oportunitat per arreglar tots els errors i aconseguir una humanitat perfecte. No puc negar que fins i tot em motivava la idea de l’extinció. Assistir al fi absolut és el major privilegi que un humà pot arribar a tenir. Ningú no va ser conscient de l’inici de la humanitat com a tal. En canvi, en aquell moment, que tot s’acabava, en un dia, en unes setmanes, es podia respondre a una de les preguntes més importants de la humanitat: a on anem? A l’extinció, i jo l’hauria vist. Simplement fascinant. Ja sabria com acaba tot. I fins i tot sabent que havien mort els meus amics i la meva família no podia evitar sentir-me afortunat. Si sobrevivíem hauríem assistit al nou naixement; si moríem, al final de tot. Era un privilegiat.

Només era qüestió d’ordenar les idees i veure per on començàvem. Què ensenyaríem? Què conservaríem de la moral del passat? Com educaríem a les futures generacions? Quin sistema econòmic implantaríem? Em sentia més estimulat que mai.

Fins que vaig mirar al meu voltant. Aquella gent no sabia res i el pitjor de tot és que no se sotmetrien mai a les meves idees. Eren més, i molt estúpids, si començava a plantejar aquell tipus de qüestions m’acabarien matant o expulsant del grup i acabaria morint. Allò no ho podia fer sol però tampoc amb aquelles persones. Sempre m’ho havia imaginat envoltat de persones preparades, pels meus companys de partides on-line, gent amb capacitat, gent disposada a enfrontar-se amb el perill, gent que fins i tot gaudiria de la situació, que voldria fer les coses diferents, com jo. Però si havia mort tothom, si no quedava ningú més en tot el món, si només ens havíem salvat la vintena de persones que hi havia en aquella botiga, si teníem en compte que de vint persones, catorze eren femelles i un dels nois era gai, quin altre remei quedava?

- Què farem ara? – va demanar la Hannah.

- Nena, em sembla que a la cantonada del carrer hi havia un celler. –

- I per què vols un celler ara? –

- Espero que no siguis gelosa. –

- Però de què estàs parlant? –

- Que tothom em digui quina és la beguda alcohòlica que li agrada més. Avui farem una festa. Nosaltres repoblarem el planeta. –

Cap comentari:

Publica un comentari