Cada cop que passo pel carrer Avinyó (gràcies a la intervenció de la N.C. he descobert que en realitat és el carrer dels Banys Nous) em paro en una botiga de llibres de segona mà que té un prestatge a l’exterior amb llibres que van canviant periòdicament. Fa temps que vaig decidir que, a no ser que estigués buscant una obra en concret, no entraria a aquests establiments perquè si ho faig marxo irremeiablement amb un llibre, cosa que acaba per causar que les meves estanteries s’omplin massa i les parets s’inclinin (això va en serio). Per tant, quan passo per fora em paro i miro els que hi ha. Si n’hi ha algun que m’interessa, l’agafo.
El muerto sin descanso de Donald E. Westlake em va cridar l’atenció per ser negre. O sigui, era negre de collons: tenia la portada negra, la contraportada negra i el canto de les pàgines també. Qui em conegui ja sabrà que és impossible que jo em resisteixi a tal temptació. Vaig mirar el nom de l’autor i no em va sonar (ara hi ha el típic que pensa “Ignorant”, sí, em sap greu), i el nom del llibre tampoc. Vaig girar-lo i vaig començar a llegir la sinopsi:
A la mafia le gusta hacer las cosas bien, le gusta celebrar funerales fetén por la muerte de un viejo camarada, aunque sólo fuera un pelanas. Lo malo es que siempre se cometen errores. Alguien olvidó retirar la heroína que se escondía en la americana del fiambre, heroína por valor de un cuarto de millón de dólares, nada, una friolera. No queda más remedio que desenterrarlo y a Nick Rovito, el jefe, no le hace ninguna gracia enterarse de que el ataúd está vacío. Oye, Engel, le dice Nick a su hombre de confianza, tienes que encontrármelo, yo sé que tú me lo vas a encontrar. Así fue como Al Engel se complicó la vida. Descubrió a un marao, pero no era el que buscaba y la policía se le echó encima. Descubrió a una viuda misteriosa y ojalá no la hubiera conocido. Descubrió que la confianza daba asco. Descubrió que más valía pirárselas a California.
Em vaig quedar amb un somriure de gilipolles increïble i evidentment vaig entrar a dins i vaig pagar. Unes setmanes després el vaig començar a llegir. No m’entretindré excessivament a descriure’l, només diré que és una novel·la de gàngsters plena de gags, amb personatges que s’entrecreuen, embolics estranys i un protagonista que està ficat al mig de tots els merders i no pot deixar-s’ho de mirar tot amb cinisme. De fet juraria que Guy Ritchie ha de ser fan d’aquest autor perquè és un clar predecessor de les seves històries (el llibre és de l’any 66). Apart d’això no esperis trobar una obra que et canviï la vida, simplement una bona peça per entretenir-se uns dies i fer-se uns riures. No pensis que perquè digui això no valgui la pena llegir-lo perquè com a guió és millor que molts dels que s’utilitzen en pel·lícules d’aquest estil a l’actualitat i en moments aconsegueix ser gairebé un Le Carré que et fa somriure constantment.
M’he pres la llibertat de copiar la primera pàgina del llibre que una nit de borratxera ens va fer plorar de riure a en Giri i a mi. Potser no ho sents igual, pren-te unes cerveses i torna-hi, a veure què tal.
A Engel le dolían las rodillas. Era la primera vez en doce años que entraba en una iglesia y había perdido la costumbre. Entró sin darse cuenta y de lo primero que pudo enterarse fue de que estaba arrodillado sobre este duro tablón de madera. Muy pronto sus rótulas habían comenzado a quemarle. Luego sintió una serie de agudos pinchazos a lo largo de las piernas y, por un momento, estuvo casi seguro de que algo de la había quebrado allá abajo y de que jamás volvería a caminar.
A su izquierda, bloqueando el pasillo, al frente mismo del altar, estaba el ataúd de Charlie Brody, cubierto con un paño negro y con una cruz bordada en oro. Todo era realmente muy vistoso y un versito loco comenzó a rondar la cabeza de Engel: A la lata, lata, latón/ la canasta negra y dorada,/ Charlie Brody estiró l pata/ y ahora está en el cajón,/el cajón,/ y ahora está en el cajón.
El versito le pareció gracioso y sonrió. Pero entonces, de reojo, vio a Nick Rovito, mirándolo con sus ojos de pescado y se tornó rígido otra vez. De pronto sintió un agudo dolor en la rodilla izquierda y en su cara se marcó una expresión que no podía dar lugar a la menor objeción de Nick Rovito. Alivió el peso tanto como pudo, apoyando sus antebrazos sobre el respaldo del banco frente suyo, y se preguntó cuánto más duraría esta fantochada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada