Abans de tornar a casa, passa pel forn de pa
on compra els dolços des de fa anys. Obre la porta de fusta fosca, que fa sonar
una campaneta i fa sortir la pastissera de la rebotiga. Ella, quan el veu, ja estén
el paper brillant de color crema.
Ell s’acosta al taulell per estudiar les
varietats de pastissos del dia i es decanta pel de llimona. La pastissera l’agafa
amb cura utilitzant una paleta platejada i el col·loca a sobre del paper que ha
preparat.
Després, ell es concentra en les mans de la
pastissera que, amb una destresa que l’aclapara, fa passar un cordill prim blau
marí pel voltant del paper i crea una successió de nusos que, sense arribar a
tocar el pastís, el deixen embolicat i suficientment amarrat com per no
deixar-lo escapar. Tot seguit el situa a sobre del taulell i ell busca els
diners a les butxaques dels texans. Es guarda el canvi i surt de la botiga.
Camina amb els dits polze i índex pinçant el
llaç que la pastissera ha elaborat a la part superior del cordill. Aquest llaç enmig
dels dits és l’única unió entre el pastís i la resta de món i el vincle es
converteix en un punt immòbil de l’univers. Els seus dits són un eix comparable
al del pèndol de Focault i el pastís queda suspès a l’aire envoltat per una
bombolla que no permet que res el toqui.
Avança lentament i procura no xocar amb ningú
ni entrebancar-se amb res. Puja les escales de l’edifici i entra al seu pis. A la
cuina, agafa unes tisores i talla el cordill bau marí.
