«A mesura que et fas gran perds la son», contesta quan algun dels seus quatre fills li demana per què es lleva tan d’hora. I és que ell és conscient que aixecar-se a les sis del matí —a vegades fins i tot a les cinc— és una bajanada perquè no hi ha res a fer. Però no pot pas quedar-se estirat al llit esperant que les hores passin contemplant la foscor, això pla si és avorrit. Així que dedica el matí a preparar-se per anar a la missa de dos quarts de nou.
La majoria de persones no creuen que un home de noranta anys necessiti arreglar-se gaire, i ell tampoc no ho hagués pensat, abans. Va ser després de la mort de la seva dona que va començar a ser més curós amb el seu aspecte. En cap moment, però, no va considerar aquell canvi com una falta de respecte cap a ella, sinó més aviat com una manera de tornar a enfocar la seva existència perquè no s’havia plantejat un futur sol. Sempre havia tingut clar que ell moriria abans perquè, de manera gairebé inconscient, era dels que creia que els homes han de morir abans que les seves dones perquè un home sense la seva dona no sap sobreviure. Estava fet a l’antiga: no sabia cuinar, no sabia planxar i no sabia rentar la casa. Les coses, abans, eren així, què vols que hi faci? Quan la tristesa per la pèrdua de la seva dona es va apaivagar, es va trobar amb la necessitat replantejar la seva vida, cosa gens fàcil als vuitanta-vuit anys. Podia optar per entrar en un estat de depressió constant, deixar de menjar i deixar-se de cuidar per esperar passiu la seva hora. La seva dona, però, no li ho hagués consentit mai, això d’anar com un pòtol. Així que va treure la conclusió que, la millor manera d’honorar-la, era tenir cura d’ell mateix i de la casa per demostrar que ella li havia ensenyat a cuidar-se.
Quan surt al carrer porta uns pantalons de pinça blau marí nets i planxats, una camisa blanca impecable, una americana a conjunt amb els pantalons i, a dins la butxaca d’aquesta americana, un mocador blanc. Prèviament també es preocupa d’abrillantar el seu anell d’or de casat i de passar betum a les sabates. Per acabar de completar la vestimenta es posa un barret; hauríeu d’haver vist la cara dels seus fills la primera vegada que el van veure amb aquest complement. I és normal, perquè us pot jurar que abans mai no se li hagués acudit portar-ne un. Ara, però, se sent a gust amb aquesta peça de vestir. «A més,» proclama convençut, «em va fantàstic pel sol».
Quan la missa acaba, passeja fent un cercle al voltant del poble. Aquesta caminada, que fa anys no tardava ni una hora a fer, ara li ocupa gairebé el doble. Però, al contrari del que es pugui pensar, no li sap greu haver disminuït el ritme perquè el temps no és una cosa que li falti. De fet, quan hi pensa, prefereix no poder anar ràpid perquè, si ho fes, no sabria com ocupar l’estona restant fins l’hora de dinar.
Cada setmana dina a casa d’un fill diferent, així que cada mes recorre la casa de cadascun d’ells. La seva presència és ben rebuda perquè menja tot el que li posen i tot li sembla bo. A vegades l’han de frenar perquè abans de les postres ja s’aixeca per tornar a casa seva. Aquesta pressa li ve donada per l’inici de la primera de les dues telenovel·les a les quals està enganxat —costum que sap que va agafar de la seva dona— a primera hora de la tarda. Quan la segona telenovel·la acaba, surt al pati.
El pati, que ocupa els baixos de la casa, té una paret blanca i una porta metàl·lica de color verd que tota la vida ha estat igual de ben pintada; està rodejat de plantes, de les quals en destaquen dos cactus de tres metres d’alçada i una parra que cobreix tota la part superior. A l’ombra d’aquesta parra ell hi col·loca dues cadires de plàstic de color verd, l’una enfront de l’altra. En una s’hi asseu ell; a l’altra hi posa un radiocasset. Als peus hi té una caixa plena fins a dalt de cintes de casset, setanta-nou concretament, que va comprar a vint-i-cinc pessetes en una col·lecció que va fer amb un diari; totes són sarsueles. Com que estan numerades pot portar un control acurat i cada dia n’escolta una de diferent. S’encara a la ràdio, prem el play, recolza les mans a sobre els genolls i tanca els ulls. La música de seguida envaeix el pati. Si algú el visita quan la música encara sona, ell el convidarà a seure, però no parlarà fins que la sarsuela sencera acabi.
La majoria de persones no creuen que un home de noranta anys necessiti arreglar-se gaire, i ell tampoc no ho hagués pensat, abans. Va ser després de la mort de la seva dona que va començar a ser més curós amb el seu aspecte. En cap moment, però, no va considerar aquell canvi com una falta de respecte cap a ella, sinó més aviat com una manera de tornar a enfocar la seva existència perquè no s’havia plantejat un futur sol. Sempre havia tingut clar que ell moriria abans perquè, de manera gairebé inconscient, era dels que creia que els homes han de morir abans que les seves dones perquè un home sense la seva dona no sap sobreviure. Estava fet a l’antiga: no sabia cuinar, no sabia planxar i no sabia rentar la casa. Les coses, abans, eren així, què vols que hi faci? Quan la tristesa per la pèrdua de la seva dona es va apaivagar, es va trobar amb la necessitat replantejar la seva vida, cosa gens fàcil als vuitanta-vuit anys. Podia optar per entrar en un estat de depressió constant, deixar de menjar i deixar-se de cuidar per esperar passiu la seva hora. La seva dona, però, no li ho hagués consentit mai, això d’anar com un pòtol. Així que va treure la conclusió que, la millor manera d’honorar-la, era tenir cura d’ell mateix i de la casa per demostrar que ella li havia ensenyat a cuidar-se.
Quan surt al carrer porta uns pantalons de pinça blau marí nets i planxats, una camisa blanca impecable, una americana a conjunt amb els pantalons i, a dins la butxaca d’aquesta americana, un mocador blanc. Prèviament també es preocupa d’abrillantar el seu anell d’or de casat i de passar betum a les sabates. Per acabar de completar la vestimenta es posa un barret; hauríeu d’haver vist la cara dels seus fills la primera vegada que el van veure amb aquest complement. I és normal, perquè us pot jurar que abans mai no se li hagués acudit portar-ne un. Ara, però, se sent a gust amb aquesta peça de vestir. «A més,» proclama convençut, «em va fantàstic pel sol».
Quan la missa acaba, passeja fent un cercle al voltant del poble. Aquesta caminada, que fa anys no tardava ni una hora a fer, ara li ocupa gairebé el doble. Però, al contrari del que es pugui pensar, no li sap greu haver disminuït el ritme perquè el temps no és una cosa que li falti. De fet, quan hi pensa, prefereix no poder anar ràpid perquè, si ho fes, no sabria com ocupar l’estona restant fins l’hora de dinar.
Cada setmana dina a casa d’un fill diferent, així que cada mes recorre la casa de cadascun d’ells. La seva presència és ben rebuda perquè menja tot el que li posen i tot li sembla bo. A vegades l’han de frenar perquè abans de les postres ja s’aixeca per tornar a casa seva. Aquesta pressa li ve donada per l’inici de la primera de les dues telenovel·les a les quals està enganxat —costum que sap que va agafar de la seva dona— a primera hora de la tarda. Quan la segona telenovel·la acaba, surt al pati.
El pati, que ocupa els baixos de la casa, té una paret blanca i una porta metàl·lica de color verd que tota la vida ha estat igual de ben pintada; està rodejat de plantes, de les quals en destaquen dos cactus de tres metres d’alçada i una parra que cobreix tota la part superior. A l’ombra d’aquesta parra ell hi col·loca dues cadires de plàstic de color verd, l’una enfront de l’altra. En una s’hi asseu ell; a l’altra hi posa un radiocasset. Als peus hi té una caixa plena fins a dalt de cintes de casset, setanta-nou concretament, que va comprar a vint-i-cinc pessetes en una col·lecció que va fer amb un diari; totes són sarsueles. Com que estan numerades pot portar un control acurat i cada dia n’escolta una de diferent. S’encara a la ràdio, prem el play, recolza les mans a sobre els genolls i tanca els ulls. La música de seguida envaeix el pati. Si algú el visita quan la música encara sona, ell el convidarà a seure, però no parlarà fins que la sarsuela sencera acabi.