dijous, 22 de març de 2012

Res canvia


Assegut al sofà, amb les cames obertes i el cos tirat endavant, fixo la vista en els dibuixos de les rajoles i percebo, com corrents d’aire que entren per la finestra, els seus moviments ràpids. Apago el cigarro en un got i quan aixeco la vista tinc el temps just per veure una maleta plena i una esquena coberta de cabells negres abans que la porta de sortida es tanqui provocant un cop sec que ressona per tot el pis.

Aquesta és la mateixa porta per la qual entraven en Gerard i l’Elena deu fer cosa de sis anys. Aleshores el meu pis s’havia convertit en un lloc de trobada per a totes les meves amistats que tenien ganes de sortir a les nits i a mi no em molestava sentir-me una espècie de Gatsby en versió pobre. Jo a ella no l’havia vist mai, era una companya de classe d’en Gerard, però aquella nit me’n vaig acomiadar confessant-li que me n’havia enamorat.

Recordo l’any següent com un període de temps en què no va passar res excepcional. Es pot dir que la meva màxima ocupació va ser intentar que ella s’enamorés de mi. De fet encara ara em sorprenc al pensar que vaig aguantar tant anant-li al darrere. Les nostres converses sempre acabaven amb ella rebutjant-me i jo explicant-li que no patís, que tenia paciència. Un any just vaig tardar a convèncer-la perquè quedés amb mi.

Es veu que la mateixa porta s’obria fa unes setmanes per deixar entrar l’Elena amb un noi. No fa falta ser gaire pervers per imaginar-se els assumptes que un dissabte a la nit empenyen a un noi i a una noia que s’acaben de conèixer a entrar en un pis on no hi ha ningú.

I avui, dues setmanes després de l’afer, la confessió.

- Em vaig follar un tio.-

Hi ha una resposta força generalitzada a aquest tipus de qüestions que es basa en pensar que una infidelitat significa gairebé el final d’una relació. Des del meu punt de vista és una absurditat veure-ho així. És una d’aquelles reaccions que considero estúpides perquè respon sobretot a la por: la por a ser substituït, la por a què aquesta persona nova folli més bé, que sigui més intel·ligent, que tingui més coses en comú amb ella, que li prepari l’esmorzar l’endemà al matí quan tu fa mesos que no ho fas... però jo no en tinc de por. Si més no en aquests termes. Una part de la que culpa la té aquest defecte meu que em fa creure millor que els altres. Però si no tinc por és sobretot perquè sé segur que el que hagi de passar, passarà, s’ho faci amb un altre o no.

- T’enfades?

- No.

- Em sap greu

- No te n’ha pas de saber.

- Ho sento, de debò.

- Elena, no pateixis.

- Sí que pateixo. Em vaig tirar un tio aquí, al nostre llit.

- I què vols que et digui?

- Emprenya’t, crida’m com a mínim.

- A veure, tu te’n vas enamorar?

- No.

- Doncs ja està.

- Però no és normal que no t’enfadis, la gent s’enfada per aquestes coses.

- Fes el favor de no comparar-me amb les altres persones, em fas sentir mediocre.

- Necessito que t’enfadis, necessito que passi alguna cosa.

- Tu t’has follat a un altre tio, però què és diferent ara? Si no te n’has enamorat i no el tornaràs a veure, què ha canviat entre nosaltres?

Me la miro fixament. Ella aparta la vista i es queda en silenci. Després d’una pausa comença a obrir la boca sense mirar-me als ulls.

- Res... absolutament res. Fa mesos que no canvia res.-

Se’n va a l’habitació i sento que comença a remenar l’armari. Jo busco un paquet de tabac en un calaix. M’assec al sofà a contemplar les rajoles de terra. Tenen unes taques grises i negres que no m’agraden gens. M’encenc un cigarro. Feia quatre anys que no fumava.

Cap comentari:

Publica un comentari