És un dia assolellat de primavera i en Víctor
seu a la terrassa d’un bar amb un cigarro i una cervesa. Després de fer un glop,
aixeca la vista i es fixa en una parella que s’acosta pel carrer: van agafats
de la mà, però no parlen i miren en direccions diferents. En Víctor apaga el
cigarro al cendrer que hi ha a sobre la taula metàl·lica, es posa dret i,
saludant amb la mà, fa una senyal a la parella. La noia el veu i estiva al seu
acompanyant cap a la taula.
—Hola, Raquel —diu en
Víctor. Fa dos petons a la noia i es gira cap al noi per donar-li la mà, però
aquest ja està assegut. En Víctor manté la mà en posició per rebre la
salutació—. Eloi, suposo.
L’Eloi observa la mà i aixeca
la vista fins a mirar fixament els ulls d’en Víctor per dir:
—Evidentment.
—Sóc en Víctor —diu mentre
aparta la mà a poc a poc.
—Que ha de durar gaire
aquesta comèdia? —demana l’Eloi, que està reclinat a la cadira i fa copets amb
el taló a terra.
En Víctor i la Raquel es
miren.
—Bé —contesta en Víctor—,
crec que cal que ho parlem.
—Jo tinc molt clara la meva
opinió i no penso canviar de parer —adverteix l’Eloi.
—Per això mateix val la pena
que hi reflexionem —diu la Raquel mentre seu.
—Us vaig a demanar alguna
cosa? —pregunta en Víctor.
—Jo vull una cervesa —respon
la Raquel—. Amb copa, si us plau.
—Jo no vull res —remuga
l’Eloi.
—Fes el favor, Eloi —suplica
la Raquel.
L’Eloi respira fons i mira
cap el final del carrer. Després diu:
—Està bé. Una cervesa també,
però no vull copa.
En Víctor marxa cap a
l’interior del bar i la Raquel es tira endavant per acostar-se a l’Eloi.
—Em vas dir que et comportaries
—xiuxiueja la Raquel.
—Sí, ho sé —reconeix l’Eloi
mentre també es tira endavant—, però és que em posa dels nervis tanta
cordialitat; sembla que no sàpiga per què som aquí.
—Que et quedi molt clar que
som aquí per fer les coses bé.
—No —nega ell amb
rotunditat—, som aquí perquè les coses ja s’han fet malament.
—Eloi, de debò, si no pares,
me’n vaig i t’arregles tu sol amb ell.
La Raquel el mira
directament als ulls fins que l’Eloi abaixa la vista.
—Ja paro —es rendeix
finalment l’Eloi.
—Doncs més et val...
La Raquel es fixa que en Víctor
surt del bar amb les cerveses. Quan arriba a la taula dóna la copa a la Raquel,
reparteix les ampolles i s’asseu. Després que tots tres hagin begut, la Raquel
i en Víctor es miren i ella assenteix amb el cap.
—Bé —fa la Raquel—, com que jo
sóc qui té més confiança amb les dues parts, començaré; us està bé?
—Perfecte —diu en Víctor.
—Per descomptat —exclama l’Eloi—,
no deus voler que comenci jo?
—No, ja m’ho imagino —diu
ella comprensiva—. Sé que la situació no és fàcil, i menys per tu —diu posant
una mà a la cuixa de l’Eloi—, però crec que les coses, per poc que es pugui,
s’han d’intentar fer bé.
—Crec fermament —continua en
Víctor— que podem arribar un acord que ens satisfaci a tots.
L’Eloi arrufa les celles i esbufega
amb força. Agafa l’ampolla i se l’acosta a la boca, però abans d’arribar a
tocar-se els llavis, s’atura.
—Val —talla l’Eloi mentre
s’incorpora en direcció a la Raquel—, m’està bé continuar aquesta comèdia, però no vull parlar amb ell
—diu assenyalant en Víctor—. No puc, simplement no puc.
—Està bé —contesta la
Raquel—, està bé. De moment parlo jo, d’acord? —Mira en Víctor i aquest
assenteix amb el cap—. Posem les cartes a sobre la taula. Ens hem reunit aquí
perquè...
—Ara en serio —interromp l’Eloi—,
què et falta?
—Eloi —fa la Raquel—, ja ho
hem parlat mil vegades.
—I encara no ho entenc.
—Em falta sensibilitat, em
falta algú que m’ensenyi coses, que tingui ganes d’aprendre amb mi...
—Quan treballes deu hores al
dia no et queden gaires ganes d’aprendre.
—Veus? Ja hi tornes: sempre
la feina.
—És que si no treballo, com
pago el cotxe?
—Un cotxe no és
imprescindible.
—Però bé que t’agrada que et
porti, eh?
—És clar que sí, però no
calia que te’n compressis un de tan car.
—Ara serà culpa del cotxe
massa car.
—És que no sé per què et vas
hipotecar tants anys per un cotxe, no ho trobes ridícul?
—Ridícul? —demana l’Eloi
escandalitzat—. Escolta maca, aquest cotxe és la raó per la qual m’aixeco cada
dia.
—Doncs a veure si també te’l
fiques al llit i acabem d’una puta...
—Un moment, calmeu-vos,
calmeu-vos —diu en Víctor aixecant les mans per interrompre la discussió—. No
hem vingut aquí a fer-nos retrets. —Col·loca una mà a sobre la de la Raquel.
—Ei, ei! —exclama l’Eloi—. Aparta
aquesta mà, que encara no hi ha res decidit.
En Víctor posa les dues mans
amunt, amb un gest semblant al que faria algú si l’apuntessin amb una pistola.
—D’acord, d’acord —diu en
Víctor—, tens raó. Però ens hem desviat de la conversa. Em sembla que el que la
Raquel vol dir és que amb tu té una carència important de sensibilitat a tots
els nivells. —Es gira cap a la Raquel—. No?
—Sí, això mateix —afirma la
Raquel.
—Tu ja sabies com era abans
de començar a anar amb mi —diu l’Eloi—. O em diràs que després de vuit anys te
n’has adonat de cop?
—No —contesta la Raquel—,
però ja saps que, al principi, tot sembla meravellós... i amb el pas del temps
vas veient totes les deficiències que té l’altra persona.
—Deficiència em sona a
subnormal —deixa anar l’Eloi.
—No t’estic dient subnormal,
Eloi. Simplement em sento buida amb tu.
—Sabia que no t’havies
d’apuntar al curs de teatre de meeeeerda —diu l’Eloi amb fàstic.
—Si no hagués estat això,
hauria estat una altra cosa.
—Molt bé, molt maco tot
plegat! —esclata l’Eloi—. I tu, què? —Es gira envers en Víctor—. No dius res?
T’està bé això d’haver de compartir nòvia? Ja m’explicareu com ho farem quan us
comenceu a ficar al llit.
—Bé... —en Víctor mira la
Raquel—, de fet... de fet ja ens hi hem ficat.
—Què?! —L’Eloi s’aixeca arrossegant
la cadira metàl·lica, que fa un estrèpit amb el terra—. Ja us heu ficat al
llit? Hòstia puta —exclama mirant alternament la Raquel i en Víctor—, jo aquí
fent l’imbècil mentre aquest paio s’ha tirat a la meva nòvia. Deus estar
content, no?, anar pensant «Mira capullo, m’he follat a la teva nòvia».
—No ho penso, això.
—Eloi, si us plau —diu la
Raquel mirant al seu voltant—. Seu.
—Hòstia puta —renega l’Eloi
mentre seu.
—Escolteu —diu en Víctor—,
aniré un moment al lavabo i així podreu parlar un momentet sols.
En Víctor s’aixeca i marxa.
—Eloi, perdona, sé que t’ho
hauria d’haver dit.
—Tot és una mentida —diu
l’Eloi en veu baixa mentre mira a terra.
—N’estic molt penedida.
L’Eloi té els colzes
repenjats als genolls i el cap entre les mans.
—La meva vida és un engany .
—No, Eloi, jo et continuo
estimant.
Després d’un moment de
silenci, l’Eloi aixeca el cap i mira fixament la Raquel.
—Raquel, només vull saber
una cosa.
—Digues.
—Raquel, digue’m, com a
mínim, que jo follo millor que aquest maricon.
—Què?! —salta ella—. Ets
tan...
—Què? —la provoca ell.
—Això és l’únic que et
preocupa de tot plegat? Ets un primitiu, només pots veure els altres tios com
si fossin la teva competència, sempre dubtant de...
—Que potser m’equivocava?
La Raquel calla de cop.
—No —contesta ella.
—D’acord. Ara contesta
perquè m’has enganyat i és el mínim que em mereixo: folla millor o no folla
millor?
La Raquel pensa uns
instants.
—Potser no ho fa millor
—xiuxiueja—, però és que tu i jo ens coneixem molt bé.
—I una merda —fa l’Eloi—,
saps que el primer polvo que vam fotre ja va ser espectacular.
—Bé, potser sí, però és perquè
ell és més sensible i té en compte altres aspectes com les carícies, les
paraules, l’ambient...
— I és clar, quan estàs
ficada de quatre grapes, això ho tens molt en compte.
—No siguis impertinent.
—No sóc impertinent. Només
et vull fer veure que ara aquest tio t’agrada perquè és la novetat, però d’aquí
a un temps estaràs avorrida com una ostra.
—Ell m’omple d’altres
maneres.
—Ja m’ho imagino, perquè el
que és el... —s’assenyala l’entrecuix—... això, t’ho deu omplir ben poc.
—Eloi, de debò, para.
—Només vull que siguis
conscient que quan m’estàs comparant amb aquest només tens en compte els temes
sentimentals i les merdes aquestes, i el sexe és tan important com qualsevol
altra cosa.
—Et penses que no ho sé? —demana
ella enfadada—. Per què et penses que sóc aquí? Si en Víctor, a més a més, fos
bo al llit, t’hagués trucat fa temps i t’hauria dit «Ei, no em tornaràs a
veure».
L’Eloi se la mira atentament
amb els ulls entreoberts.
—Qui ets tu?
—No em diguis això perquè
saps de sobres que, si volgués, podria anar-me’n qualsevol nit a una discoteca
i tirar-me a qui em donés la gana.
—No ha estat mai el teu
estil.
—Perquè sé que el món està
ple d’imbècils.
—I de tios que no follen bé.
Fan silenci quan veuen que
en Víctor surt del bar.
—Perdoneu, per on anàvem?
—demana en Víctor mentre seu.
—Podríem parlar de sexe —. L’Eloi
agafa l’ampolla, mira la Raquel i esbossa un somriure. Ella li torna una mirada
fulminant.
—Que passa res? —demana en
Víctor.
La Raquel es gira i somriu
mentre diu:
—No, és clar que no.
—De què vols parlar
concretament? —demana en Víctor a l’Eloi.
—No ho sé. —L’Eloi no aparta
la vista de la Raquel—. Tu Raquel, amb qui preferiries quedar-te, si només tinguéssim
en compte el sexe?
—Bé —contesta en Víctor—, jo
diria que tots dos devem complir les expectatives, per això no hi ha problema.
—Oh, no hi ha problema... —repeteix
l'Eloi amb mofa—, o sí que n’hi ha, Raquel?
—Què vol dir amb això?
—pregunta en Víctor.
—Víctor, la veritat és
que... bé, amb tu em costa molt arribar... ja saps.
—Oh, Déu meu, ho dius de
debò?
—Sí.
—I li has explicat a ell?
—Ho sento —es disculpa ella.
—Però és perquè encara
portem poc temps junts, no?
—No és una qüestió de temps,
és la manera de fer. Tu ets molt agradable i tot això, però a vegades m’agrada
una mica més... porc.
—Òndia, Raquel —fa en
Víctor, espantat.
—Què passa?
—Que em convertiré en el teu
amic gai.
—No diguis tonteries.
—Sí, Víctor —replica l’Eloi—,
no diguis tonteries. De fet podem fer una cosa: tu te la quedes de dia i la
portes als museus, i jo me la quedo les nits perquè es llevi contenta.
—No em tractis així,
imbècil.
—No farem més l’amor Raquel?
—demana en Víctor.
—Sí que ho farem, tranquil.
—Follar —matisa l’Eloi—,
vosaltres, com a molt, follareu.
—Calla.
—Jo només faig l’amor.
—I és molt agradable.
—Mai no he estat prou llest
per tu.
—Mai no t’has interessat per
mi.
—Em vas dir que t’agradava.
—I m’agrada... de tant en
tant.
—He dedicat dies sencers a
fer-te contenta.
—No
vull que ho facis només per tenir-me contenta.
—És
per fer-ho especial.
—Si ho fas sempre, no és
especial.
—I t’he acompanyat a tor
arreu.
—També en vull poder parlar.
—No et vull embrutar.
—El sexe diari ha de ser
brut.
—La qüestió és passar-ho
junts.
—I que m’estimulin
l’intel·lecte.
—I l’amor?
—L’amor és el que ve després
del sexe brut.
—I l’amor?
—L’amor és el que ve després
que et diguin que és interessant parlar amb tu.
—...
—...
—...
—Intentem-ho?
Fotografia de Crónica Norte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada