dilluns, 30 de juny de 2014

Innocència alarmant



Des de feia vint-i-tres anys, en Gilbert i l’Encarna feien la compra de la setmana els dissabtes a la tarda. Aquell dissabte de juliol, com sempre, van aparcar el cotxe després de donar unes quantes voltes, van entrar al supermercat amb un carro i, quan el van tenir carregat fins a dalt, es van posar en una de les cues per pagar. 
Quan en Gilbert va haver tret la cartera i va haver donat la targeta de crèdit per abonar el compte, que ascendia a una mica més de cent euros, va avançar i de sobte va sentir el so acusador d’una alarma provinent del seu costat. La caixera va deixar el que estava fent, el va observar amb els ulls entreoberts i li va demanar que tornés a passar pel costat de les dues plaques. Quan ho va fer, es va tornar a sentir el mateix so.
—Té alguna cosa que dugui banda magnètica?
En Gilbert es va treure tot el que portava a les butxaques dels pantalons de pinça de color beix i ho va donar a la seva dona. Va tornar a passar i el resultat va ser el mateix. Com que el guarda de seguretat va aparèixer i les persones del voltant van mostrar interès per l’escena, en Gilbert va començar a tremolar i a suar.
—Fa... fa falta res més? —va tartamudejar en Gilbert mirant el vigilant, que li treia més de dos pams.
L’altre el va repassar de dalt a baix.
—No, cap problema, segur que és alguna cosa de la roba.
En Gilbert va sortir ràpidament de l’establiment, va carregar el portaequipatges i va marxar deixant el carro, amb moneda i tot, abandonat al mig de l’aparcament.

El dilluns següent, després de la feina, en Gilbert va entrar a l’FNAC a comprar uns discs d’oferta. Quan va haver pagat es va disposar a baixar les escales mecàniques, però de sobte la fressa d’una alarma el va envoltar i l’empleat de seguretat el va aturar.
—No porto res —va assegurar en Gilbert.
—Deixi’m la bossa, si us plau.
El vigilant va fer passar la bossa entre les plaques i no va succeir res.
—Creui vostè ara.
En Gilbert va seguir l’ordre i l’alarma va sonar. Sense que el guarda li demanés, es va buidar les butxaques i va posar el contingut a la vista, a sobre els palmells suats de les mans tremoloses. El guarda ho va escodrinyar tot i li va tornar la bossa.
—Deu ser alguna cosa a la roba.
Durant aquella setmana, cada cop que en Gilbert passava pel costat d’una màquina antirobatori, feia saltar l’alarma.

El dilluns a primera hora, en Gilbert seia a la llitera de la consulta del metge vestit només amb uns calçotets blancs llargs. Al seu costat el doctor aguantava un aparell que feia passar a prop del seu cos pàl·lid i prim. Cada cop que l’acostava a menys de trenta centímetres d’ell, la màquina emetia un xiulet agut.
—Fascinant —xiuxiuejava el doctor per a si mateix.
Va apropar l’aparell i el so es va disparar de nou.
—Increïble.
El metge va deixar l’instrument a sobre  la llitera, es va dirigir a darrere la taula i va seure. En Gilbert es va quedar on era.
—No hi ha res estrany —va comentar el doctor repassant les radiografies.
—I no sap què pot ser?
—Sense els resultats de les anàlisis no en puc estar completament segur, però el més probable és que tingui un excés de magnetita a la sang.
—Magnetita?
—Sí, és un mineral que té les propietats dels imants i pot ser que vostè l’hagi desenvolupat o adquirit.
—I això es pot agafar així?, de sobte?
—Gilbert, se’n faria creus de les coses que passen sobtadament, sense cap explicació.
—Pot ser que algú em posés alguna cosa al menjar?
—Coses que li farien donar gràcies de tenir només això...
—O la contaminació?
—...que li farien replantejar la seva vida per complet...
—Què faig?
—...que canviarien el concepte que té...
—QUÈ FAIG DOCTOR?
El doctor es va aturar i el va fitar en silenci.
—No en tinc ni idea —va dir finalment.
—I... i em pot fer un paper?
—Un paper?
—Sí, per donar a les botigues quan soni l’alarma, que expliqui el meu problema.
—No li puc pas fer un paper d’aquestes característiques —va exclamar el metge—, se m’ompliria la consulta de cleptòmans per demanar-me’n un d’igual— i va esclatar en una rialla.

Les proves es van succeir durant setmanes, però ningú no trobava la solució per a la disfunció d’en Gilbert. A la sortida de cada botiga, l’alarma sonava, i ell havia de donar unes explicacions tan estrambòtiques que en ocasions fins i tot acabava en algun despatx patint un registre complet.
Va arribar un moment en què no estava tranquil ni anant pel carrer, ja que sempre que sentia l’alarma d’una botiga, s’hi dirigia atret com per un imant. Quan arribava a l’entrada de l’establiment, es trobava alguna noia despistada amb bosses de roba i un guarda examinant-ne el contingut. En Gilbert se’ls mirava i tot seguit confessava:
—No porto res.
El pitjor, però, va ser que la seva actitud a dins dels comerços també va canviar: caminava amunt i avall sense un rumb fix, mirava arreu amb girs de cap bruscs, suava, tremolava i agafava productes per tornar-los a deixar on eren. Aquesta conducta aconseguia atraure l’atenció de tots els treballadors de seguretat i ell, en ser conscient que estava sent observat, encara exagerava més les seves peculiaritats.

Un dissabte tocava fer la compra i ell es volia quedar a casa, però l’Encarna el va convèncer perquè hi anés.
—Si no ho pots evitar, el millor és que t’hi acostumis.
Quan va ser l’hora de sortir, l’alarma va sonar. En Gilbert es va posar a tremolar i es va descordar la camisa de quadres grisa.
—No porto res! No porto res! —cridava mentre s’abaixava els pantalons

El dilluns següent, en Gilbert va tornar a l’FNAC. Després de voltar tota la tarda per dins l’establiment, es va dirigir a la sortida sense passar per caixa. Quan va travessar les plaques, l’alarma, evidentment, es va activar i el guarda s’hi va acostar.
—Obri la bossa si us plau.
En Gilbert va obrir la cremallera i va mostrar una maleta tan desbordada de discos precintats que alguns fins i tot van caure a terra. Mentre el guarda l’arrossegava cap a la sortida a esperar la policia, en Gilbert va somriure tranquil.

Cap comentari:

Publica un comentari